Poemes de la Unitat 4

Aquí us deixo una petita mostra de poemes que il·lustren els tres moviments literaris que hem estudiat. "La vaca cega" i "Paternal" representen el Modernisme, "Com les maduixes" i  "La més alta" el Noucentisme i "Raïls i més raïls" i "Les formigues" l'Avantguardisme.

LA VACA CEGA

Joan Maragall

      Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.            
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

PATERNAL

Tornant del Liceu en la nit del
7 de novembre de 1893. 

     Furient va esclatant l’odi per la terra
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anâ a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.

      A cada esclat mortal – la gent trèmula es gira:
la crudeltat que avança, --la por que s’enretira,
se van partint el món…
Mirant el fill que mama, --la mare que sospira,
el pare arruga el front.

      Pro l’infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira en ell, --se mira en ella,
i riu bàrbarament. 

COM LES MADUIXES

Josep Carner

Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d'un infant.
Per'xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror
i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes,
cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.
Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.                      
li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.
En va la maduixera 'son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:
si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu.
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.

 

LA MÉS ALTA

Del cel em peixen les rosades blanes,
jo tinc l’amor del ventijol més franc
i veig l’alba primer que mes germanes:
só la fulla més alta d’un pollanc.

Sola dansant en mes diades vanes,
de mes germanes he traït la sang:
em són llurs vagaries tan llunyanes
com l’ull negre del pou i el núvol blanc.

Tu, vell Destí, que tan soberga em feres:
que a les ratxades tardorals primeres
caigui del cim de mon etern abril,

vegi el fullam que canta i s’esgarria
i cada giravolt de ma agonia
sigui el salut a una germana humil.

RAÏLS I MÉS RAÏLS 

Joan Salvat-Papasseit

raïls i més raïls 
-i més raïls 
  i més raïls- 
(la xemeneia fa el seu nom blanc 
   en marxa) 
jo resto pres per la xarxa dels raïls: 
cor i desig com unes mans lligades 
(si xiula fort 
  penso que m'ha cridat) 
-perquè enyora l'amant 
i jo l'amor del cos 
 i el de l'amor només de l'estimada 
i ara imagino 
el seu bes i el seu braç 
i és sols l'agulla dels raïls 
    i la màquina 

MÉS RAÏLS QUE VOLS D'OCELL  
  LA MATINADA CLARA